Cultivant l’autonomia
La majoria dels llibres sobre educació infantil i juvenil ens diuen que un dels objectius cabdals dels pares és ajudar els fills a separar-se d’ells, a convertir-se en individus independents.
Se’ns ha dit sempre que hem de permetre que s’enfrontin als seus propis problemes. Per arribar a les seves decisions i que aprenguin dels seus errors.
Aquesta és la teoria.
Però molt sovint podem observar com ens avancem a l’acció del nostre fill per evitar que s’equivoqui o com el dirigim amb consells o advertiments sobre allò que li convé més o menys i allò que ha de fer o no ha de fer.
Una excessiva relació de dependència pot fer que el nen o la nena comencin a tenir sentiments d’impotència, ràbia, o incomprensió.
A més:
Les persones sobreprotegides acostumen a ser molt insegures.
La culpa sempre és dels altres.
Sempre demanen noves oportunitats.
Tenen sentiments d’injustícia quan surten de la bombolla i s’han d’enfrontar al món.
Per a nosaltres, moltes vegades, com a pares i educadors, tenim seriosos problemes per distingir la frontera que separa l’acompanyament de la sobreprotecció.
Quins beneficis els aporta anar adquirint cada cop més la seva autonomia personal?
Entre d’altres:
- Afavorirà la progressiva creació d’una auto imatge fonamentada en el sentiment de capacitat i li permetrà demanar ajuda en el cas de necessitar-la.
- Augmentarà la seva motivació per aprendre i li donarà molta seguretat.
- Hi ha alguns petits consells per anar reforçant, a poc a poc, aquests sentiments esmentats.
- Donar alternatives, ja des de petits.
En comptes de:
– “T’has de posar la samarreta vermella i els pantalons blaus. Aquí els tens”
– “Què vols posar-te, la samarreta vermella o la verda?”
Permet al nen o nena sentir que, en certa manera, decideix sobre aspectes relacionats amb la seva vida.
Unes altres eines amb les quals comptem per desenvolupar la seva autònoma, són aquestes:
A. Mostrar respecte per la seva lluita
En comptes de:
– “Per què trigues tant en cordar-te la camisa? Vinga, vine. Ja te la cordo jo.
– “Fer un comentari de text no és tan difícil, fill. Has de llegir bé i redactar amb ordre. Mira com ho faig jo!
Fer servir expressions que reconeguin el mèrit d’allò que està fent:
– “Ostres. No és fàcil fer coincidir cada botó amb el seu forat!”
– “Fer un comentari de text té la seva complicació.
El nen o adolescent sent valorat el seu esforç i guanya confiança per seguir endavant.
B. Recolzar
En comptes de:
– “Mama, quan sigui gran, vull ser actriu.” -“Què dius filla? Deixa de dir tonteries. El que has de fer és estudiar.”
Acompanyar el desig:
– “O sigui que voldràs ser actriu… No sabia que t’agradava tant la interpretació!”
Un dels plaers de la vida és somiar. Quan intentem preparar un fill per a la possibilitat d’un desengany, podem robar-li experiències importants i fer-li dubtar de les seves capacitats.
C. No donar totes les respostes
En comptes de:
-“Papa, d’on ve la pluja”?
-Doncs mira. Quan hi ha humitat a l’aire i aquest es refreda…..
Tornar la pregunta:
-Tu d’on creus que ve?
-No sé, potser d’unes bosses d’aigua que hi ha al cel…
No és tan important donar-li la resposta correcta. És molt més important que ell se n’adoni que té la possibilitat de trobar les respostes per si mateix.
MÉS INFORMACIÓ
- E-mail:
- espai.familiar@yahoo.es
Més informació
Feliciano Garcia
- Docent, Tècnic en Educació Emocional. Teràpia familiar. Format en Constel·lacions Familiars.