ELS JOCS DE HOLLYWOOD AL MUSEU DEL JOGUET DE CATALUNYA, A FIGUERES

Joguets i cinema

Fins al 2 d’abril de 2017

Els protagonistes de les pel·lícules realitzades per les grans productores de cinema de Hollywood esdevingueren unes autèntiques estrelles.

Aquests mites cinematogràfics van establir un fort vincle amb l’espectador. Tal és així que entre el 1920 i el 1940 la imatge dels personatges cinematogràfics més populars
(Charles Chaplin, Harold Lloyd, Groucho Marx, Shirley Temple o Mickey Mouse) es plasmaren en joguets i jocs. El merchandising i el consum de masses era ja una realitat als Estats Units.

En aquesta exposició mostrem alguns dels casos més paradigmàtics de la relació cinema i joguet.

De mica en mica, els mitjans de comunicació de masses i les noves tecnologies han condicionat la indústria dels joguets. Des de principis del segle passat, aquest sistema de vasos comunicants, aquest entramat de programes de ràdio i televisió, còmics, diaris, pel·lícules i videojocs, ha servit de bressol d’una multitud de personatges enlluernadors, fantasiosos i insòlits, que s’han convertit en els heralds d’una nova mitologia popular. Aquesta legió inacabable d’herois i antiherois, capaç de seduir la imaginació d’infants i d’adults, s’ha dedicat a colonitzar els espais d’oci de la mainada a través de contes il·lustrats, figuretes, joguets, cromos i tot tipus d’elements col·leccionables; avui, però, s’ha convertit en un tsunami imparable, que s’ha estès a qualsevol tipus d’objecte consumible.

A finals del 1928, els estudis Disney van presentar Mickey Mouse dins del curt “Steamboat Willy”. La popularitat del personatge va ser quasi instantània. Convertit en estrella mediàtica, el ratolí rivalitzaria a les taquilles amb actors de renom com Clark Gable o Mickey Rooney. I les seves orelles arrodonides, durant els anys trenta, es multiplicarien a través de ninots, peluixos, figuretes de porcellana, productes fonogràfics, trens de joguet, contes, llibres infantils, cartells o rellotges de polsera.

“El màgic d’Oz” (Victor Fleming, 1939) va ser un altre cas d’èxit massiu. A diferència de l’anterior, aquest film es basava en un llibre infantil molt conegut als Estats Units: “The Wonderful Wizard of Oz” (1900), de L. Frank Baum. Tot i que Hollywood ja n’havia fet dues adaptacions, van quedar escombrades davant aquesta versió protagonitzada per Judy Garland. L’ús del tecnicolor i d’efectes especials, reforçats per una banda sonora oscaritzada, la van convertir en una obra de culte; de retruc, els joguets del Lleó covard, l’Espantaocells i l’Home de Llauna van alegrar les hores de lleure de molta mainada.

“Pinocchio” (1940), un altre llarg de la factoria Disney, també tenia les arrels en un clàssic de la literatura infantil: “Le avventure di Pinnochio” (1881), una novel·la de Carlo Collodi. Sense negar l’atmosfera màgica de la pel·lícula, plena de moments prodigiosos, aquesta també edulcorava i ometia moments bastant durs del text original. Una operació que, per desgràcia, seria força freqüent en les adaptacions literàries de la companyia Disney; és clar que, als espectadors i als compradors dels productes derivats dels films, aquesta fidelitat relativa no els treia gens la son.

L’explotació comercial del marxandatge cinematogràfic va patir un nou canvi de paradigma amb l’aparició de “Star Wars” (George Lucas, 1977), una space opera que, contra tot pronòstic, es va fer molt popular; tant, que la seva producció compulsiva d’episodis i spin-offs encara continua funcionant. El fet inèdit que Lucas pogués retenir els drets de marxandatge d’aquell primer film, li va donar una estabilitat econòmica inesperada i li va permetre posar les bases d’una invasió de joguets i objectes galàctics de tota mena –entre els quals hi havia alguns dels primers videojocs. Tot i això, l’any 1977, sobretot si ho comparem amb avui, no hi havia gaires ninots o joguets galàctics al mercat.

El film “E.T.” (Steven Spielberg, 1982) es va aprofitar, en part, d’aquesta fal·lera conjuntural pels mons còsmics i extraterrestres. Si a “Close Encounters of the Third Kind” (1977), Spielberg s’havia acostat amb traç realista cap al fenomen OVNI, aquí va canviar de registre. Va rodar una faula tova sobre un cadell alienígena, estrafet i abandonat pels seus pares, que es va convertir en un hype inesperat. Encara que avui estigui un pèl oblidat, la petjada d’E.T. encara es pot rastrejar en multitud de ninots i figuretes inquietants.